Regularització dels additius alimentaris
Tots els additius alimentaris han de tenir una intenció útil demostrada, que s’han de sotmetre a una valoració científica rigorosa abans de ser-ne aprovat el seu ús. A nivell europeu qui s’encarrega de vetllar per la seguretat alimentària dels additius és el Comitè Científic per l’Alimentació Humana de la Unió Europea, elaborant una reglamentació homogènia a nivell europeu aplicada després per cada un dels països membres amb els matisos corresponents. De fet per aquest motiu els additius es coneixen com a números E. És a dir, que han estat aprovats per la UE.
A nivell Internacional existeix el Comitè Conjunt d’Experts en Additius Alimentaris (JECFA, les seves sigles en anglès) que treballa sota el consell i la protecció de la FAO/OMS.
La valoració científica a la qual es veuen sotmessos els additius es basen en la revisió de totes les dades toxicològiques disponibles, inclosos els resultats obtinguts de les proves en animals i humans.
A partir d’aquests estudis es determina quina és la quantitat màxima de l’additiu en concret que es pot arribar a consumir perquè no tingui efectes perjudicials. És el que s’anomena NOAEL (No-observed-adverse-effect level), Sense efecte advers observat. A partir d’aquest valor, i sempre triant-ne un de molt per sota, es determina la IDA, és a dir, la Ingesta diària admissible, que és la quantitat d’additiu que es pot ingerir diàriament durant tota la vida sense tenir efectes nocius. Alhora aquest valor és la quantitat mínima d’additiu necessari per aconseguir els efectes buscats de conservació, millora de propietats, etc.
A nivell Internacional existeix el Comitè Conjunt d’Experts en Additius Alimentaris (JECFA, les seves sigles en anglès) que treballa sota el consell i la protecció de la FAO/OMS.
La valoració científica a la qual es veuen sotmessos els additius es basen en la revisió de totes les dades toxicològiques disponibles, inclosos els resultats obtinguts de les proves en animals i humans.
A partir d’aquests estudis es determina quina és la quantitat màxima de l’additiu en concret que es pot arribar a consumir perquè no tingui efectes perjudicials. És el que s’anomena NOAEL (No-observed-adverse-effect level), Sense efecte advers observat. A partir d’aquest valor, i sempre triant-ne un de molt per sota, es determina la IDA, és a dir, la Ingesta diària admissible, que és la quantitat d’additiu que es pot ingerir diàriament durant tota la vida sense tenir efectes nocius. Alhora aquest valor és la quantitat mínima d’additiu necessari per aconseguir els efectes buscats de conservació, millora de propietats, etc.