En un tema com els additius alimentaris, n’es molt difícil determinar l’origen, ja que els additius alimentaris existeixen des de la prehistòria; es tenen registres del seu ús, però no pel concepte que actualment entenem d’additiu, ja que per additiu alimentari, nosaltres entenem tota aquella substància que normalment no es consumeix com un aliment en si, sinó que s’usa com a ingredient característic en l’alimentació, independentment del seu valor nutritiu. L’addició d’aquestes substàncies de manera intencionada a la cadena alimentària es fa per tal de treure un màxim rendiment econòmic en l’aliment final obtenint productes més duradors i amb unes característiques més atractives per al consumidor. Avui en dia, els additius ja estan inclosos a la gran majoria d'aliments que comprem; és a dir, casi tot lo que s'hagui tingut de conservar porta additius: les pizzes, els embotits, la brioixeria industrial (pastes, pastissos), les llaminadures, les galetes, la majoria de begudes, el vi, les salses industrials com són el ketchup i la mostassa, la gelatina, els polvorons tenen encara que no necessiten, els preparats càrnics, els snaks, refrescs, gelats, xiclets, caramels industrials, etcétera. Quan ara pensem en additius pensem en coses com E-100, però, realment no sabem que signifiquen aquesta nomenclatura; perquè si ara mateix anessim a qualsevol supermercat i li preguntessim a algun client que volen dir aquestes lletres no ens sabria respondre.
Tornant a l’apartat dels antecedents, com anava dient, actualment entenem per additiu coses com l’E-100, que es un additiu anomenat Curcumina, que es un colorant natural aïllat que s’obté de les arrels i els talls de la cúrcuma (cúrcuma longa), que es una planta que procedeix de l’Índia.
Però l’additiu com a tal no es un invent modern, sinó que existeix des de la prehistòria, quan l’home buscava noves maneres per a poder conservar els aliments. Es tenen registres de què 3.000 a. C. s’utilitzaven la sal, el fum, i els llevats. Coses com la sal, que actualment la considerem un condiment, que serveix per millorar el gust del menjar, en el passat era utilitzada per a preservar els aliments, i evitar que es fessin malbé.
Allargar el període durant el qual els aliments es conserven en estat òptim per al seu consum ha estat una de les preocupacions de l'home des de temps remots. La dessecació, la fermentació, l'ús de sucre o de sal i el procés de fumat, són tècniques tradicionals de conservació que avui dia encara s'utilitzen.
Però s'ha avançat notablement en matèria de conservació i avui utilitzem el fred (refrigeració, congelació), la calor (pasteurització, ultrapasteurització...) i altres sistemes més moderns i segurs que les tècniques esmentades abans.
El Fumatge: Aquesta tècnica serveix gràcies al fum, per a impedir l'acció dels microorganismés sobre els aliments, eliminant-los. S'utilitza per a conservar per exemple el salmó, produint com a resultant el salmó fumat. La Salaó: La sal es molt hidrofílica, el que fa que absorbeixi tota l'aigua dels aliments, impedint així la prosperació de microorganismés. S'utilitza per a conservar el pernil salat. La Dessecació: Bàsicament consisteix a deshidratar els aliments, perquè els microorganismés que el fan malbé no s'hi puguin desenvolupar, encara que no tots els aliments accepten aquest tractament, com per exemple la fruita. S'utilitza per a conservar el bacallà. Els egipcis acolorien i afegien espècies als seus aliments, i tots els pobles orientals n’utilitzen, des de la més remota antiguitat, tot tipus d’espècies per tractar els seus menjars. Durant la història s’han usat substàncies tan diverses i algunes inversemblants, com ara el sofre, l'argila, el guix, la cendra de fusta, les algues o els sucs de plantes, que servien per condicionar o cobrir aliments i atorgar-li aquesta olor característiques, com actualment passa amb les carns per exemple, que s’utilitza un determinat tipus de fusta per a impregnar-li l’olor.
Tenien molta importància a l’Edat Mitjana, i per exemple el viatge de Cristòbal Colón, es déu a què volia trobar un camí més curt per a arribar a les Índies, ja que el que realment els interessava eren les espècies, que en aquell moment, eren molt importants, i perseguien la ruta de les espècies, per a ser conqueridors del món.
L’avaluació dels additius alimentaris en l’àmbit internacional es va iniciar com a resultat d’una conferència de la FAO/OMS sobre additius alimentaris, celebrada a Ginebra el 1955. La conferència va recomanar a la FAO i l’OMS que es convoques un comitè d’experts per tractar els aspectes tècnics i administratius dels additius químics i la innocuïtat en els aliments.
Aquesta recomanació va dónar lloc a la primera reunió del Comitè Mixt FAO/OMS d’Experts en Additius Alimentaris (JEFCA, Joint FAO/WHO Expert Committee on Food Additives).
A la fi del segle XIX i al principi del segle XX, encara molts additius no van ser regularitzats, ni se’ls van fer proves toxicològiques, per la qual cosa durant aquesta època encara molts additius no complien els requisits que tenen de seguir tots els additius per ser utilitzats i ser considerats legals.
Exemple: S’afegia bòrax (borat de sodi) a quasi tot el peix i la carn en conserva, i també s’usava per a posposar la data de caducitat dels productes lactis. Actualment s’ha tornat a catalogar com a verí i se n’ha prohibit l’ús.
I així el borat, com d’altres, encara que presenten riscos, fins que no es demostren els efectes que poden causar sobre la població, segueixen sent legals.
També ens pot ajudar a comprendre què representa en l’actualitat el mercat dels additius (a EE.UU. en el 1.980 el mercat dels additius superarà els 1.000 milions de dòlars).
I actualment, l’any 2015, l’ empresa Global Industry Analysts, ha mostrat un informe global del mercat dedicat als additius alimentaris, que exposa que aquest 2015, aquest mercat sobrepassarà els 33,9 bilions de dòlars. El mercat dels additius es liderat per Europa i Estats Units.