Falsos consensos per a l'ús d'additius
Els nostres aliments són un còctel d’additius. Conservants, colorants, aromés i de més additius constitueixen una part essencial de cada aliment envasat que consumim. Això, però, no sempre ha sigut així.
Va començar en la segona meitat del segle XIX quan hi hagueren els canvis en la cadena alimentaria que van permetre aquesta controvertida deriva cap a uns aliments cada cop més artificials: més i més deslligats de la cultura i la natura on es van originar.
Fixem-nos en el cas dels colorants. En la segona meitat del segle XIX s’inventaren i es començaren a difondre els colorants derivats del quitrà d’hulla. Havien de substituir els colorants vegetals; més naturals i d’ús molt més limitat. La seva progressiva incorporació als aliments industrials no estaria, però, mancada de controvèrsia.
Aquells nous colorants van nàixer en un moment en què la ciència adquiria un fort caràcter transnacional. Les exposicions universals i un ampli ventall de congressos internacionals van ser l’escenari ideal perquè autoritats polítiques de desenes d’estats i centenars o milers d’experts debateren sobre medicina, farmàcia, química i moltes altres qüestions científiques i socials.
Els nous colorants també tingueren el seu espai en aquells escenaris internacionals. Des de 1876 van ser debatuts en grans congressos com ara els d’higiene i demografia, que se celebrarien fins a finals de segle cada dos o tres anys a les principals capitals europees. Allà es va aprovar un bon nombre de resolucions en favor de la seva prohibició. Metges i farmacèutics adduïen que aquells colorants sovint mostraven una alta toxicitat a baixes dosis i quan no ho feien, el seu consum prolongat podia igualment tenir conseqüències desastroses sobre la salut dels consumidors. A més a més, afirmarien que l’ús de colorants constituïa un clar engany.
Amb ells, l’aliment adquiria de manera artificial la coloració que li era pròpia quan estava fresc i així simulava la frescor que no tenia.
Ara bé, si seguim l’evolució d’aquests debats, podem observar com a finals de segle començaren a ser majoritaris els posicionaments favorables a l’ús de colorants artificials.
Aquest canvi però, no va ser conseqüència de l’aparició de nous arguments racionals que desmentien els plantejaments anteriors. Al contrari, van ser els mateixos metges i farmacèutics que abans condemnaven l’ús d’aquells colorants qui començaren a plantejar la necessitat de fer excepcions a la norma; unes excepcions que sovint beneficiaven els interessos comercials dels seus respectius estats. Els sanitaris ara aprofitaven la seva condició d’experts per afavorir interessos econòmics particulars i a poc a poc anaven abandonant arguments esgrimits anys abans (com aquells relatius a la toxicitat a llarg termini o les conseqüències que tindria un consum cada cop menor d’aliments frescs). Finalment se superaven els frens a la incorporació d’aquests additius, però es feia tot deixant sense resoldre algunes de les grans qüestions que inicialment s’havien plantejat.
Article de Ximó Guillem-Lelbat, València
Al que es refereix aquest article, és que un additiu, mentre no hi hagi proves molt específiques que determinin que sol ell és el causant d’aquella conseqüència, no s’acceptarà com a prova una reacció que també ha pogut ser donada per altres causes, i mentre que el factor econòmic estigui per sobre del sanitari, els additius que són realment perillosos, seguiran sent legals.
Va començar en la segona meitat del segle XIX quan hi hagueren els canvis en la cadena alimentaria que van permetre aquesta controvertida deriva cap a uns aliments cada cop més artificials: més i més deslligats de la cultura i la natura on es van originar.
Fixem-nos en el cas dels colorants. En la segona meitat del segle XIX s’inventaren i es començaren a difondre els colorants derivats del quitrà d’hulla. Havien de substituir els colorants vegetals; més naturals i d’ús molt més limitat. La seva progressiva incorporació als aliments industrials no estaria, però, mancada de controvèrsia.
Aquells nous colorants van nàixer en un moment en què la ciència adquiria un fort caràcter transnacional. Les exposicions universals i un ampli ventall de congressos internacionals van ser l’escenari ideal perquè autoritats polítiques de desenes d’estats i centenars o milers d’experts debateren sobre medicina, farmàcia, química i moltes altres qüestions científiques i socials.
Els nous colorants també tingueren el seu espai en aquells escenaris internacionals. Des de 1876 van ser debatuts en grans congressos com ara els d’higiene i demografia, que se celebrarien fins a finals de segle cada dos o tres anys a les principals capitals europees. Allà es va aprovar un bon nombre de resolucions en favor de la seva prohibició. Metges i farmacèutics adduïen que aquells colorants sovint mostraven una alta toxicitat a baixes dosis i quan no ho feien, el seu consum prolongat podia igualment tenir conseqüències desastroses sobre la salut dels consumidors. A més a més, afirmarien que l’ús de colorants constituïa un clar engany.
Amb ells, l’aliment adquiria de manera artificial la coloració que li era pròpia quan estava fresc i així simulava la frescor que no tenia.
Ara bé, si seguim l’evolució d’aquests debats, podem observar com a finals de segle començaren a ser majoritaris els posicionaments favorables a l’ús de colorants artificials.
Aquest canvi però, no va ser conseqüència de l’aparició de nous arguments racionals que desmentien els plantejaments anteriors. Al contrari, van ser els mateixos metges i farmacèutics que abans condemnaven l’ús d’aquells colorants qui començaren a plantejar la necessitat de fer excepcions a la norma; unes excepcions que sovint beneficiaven els interessos comercials dels seus respectius estats. Els sanitaris ara aprofitaven la seva condició d’experts per afavorir interessos econòmics particulars i a poc a poc anaven abandonant arguments esgrimits anys abans (com aquells relatius a la toxicitat a llarg termini o les conseqüències que tindria un consum cada cop menor d’aliments frescs). Finalment se superaven els frens a la incorporació d’aquests additius, però es feia tot deixant sense resoldre algunes de les grans qüestions que inicialment s’havien plantejat.
Article de Ximó Guillem-Lelbat, València
Al que es refereix aquest article, és que un additiu, mentre no hi hagi proves molt específiques que determinin que sol ell és el causant d’aquella conseqüència, no s’acceptarà com a prova una reacció que també ha pogut ser donada per altres causes, i mentre que el factor econòmic estigui per sobre del sanitari, els additius que són realment perillosos, seguiran sent legals.