Additius autoritzats
Perquè un additiu és consideri apte per l'ús explicítament autoritzat a la U.E. te que complir tres condicions:
-Hi ha d'haver-hi raons tecnològiques clares per al seu ús.
-No ha d'induir a engany al consumidor.
-No ha de presentar riscos per a la salut del consumidor.
-És essencial que s’hagi comprovat internacionalment l’absència de qualsevol risc toxicològic.
-Tampoc s’autoritza un additiu si l’efecte que es busca es pot aconseguir per mitjans tècnics d’obtenció o elaboració més adients (encara que existeix aquest buit per exemple amb els bromats, que no es danyi, però pot arribar a ser-ho), si la seva conservació es pot fer per mitjans físics, o si la seva utilització pretén d’amagar defectes o alteracions, o enganyar al consumidor.
No tots els additius autoritzats s'utilitzen. Alguns additius s'eliminen de la llista d'additius autoritzats, perquè s'ha vist que no eran necessaris o perquè és sospita que podrien presentar algun problema sanitari. També hi ha una legislació que determina les quantitats màximes de cada additiu en cada tipus d'aliments. Certs additius innocus no tenen limitació, ja que no tenen efectes negatius, encara que tampoc hi ha que preocupar-se perquè s'han usat additius desde sempre com la sal, gelificants naturals per les mermelades, i molts altres.
Concretament en aquest cas, no tots els additius encara sent tòxics s'han extrets de la llista, com poden ser per exemple l'Àcid Benzoic (E-200), que s'utilitza en quantitat de productes com són el ketchup, la mayonesa, salses picants,refrescos, geltas, sodes, llaunes de marisc, licors, truites de patates,margarines,marques d'ibuprofens, xarops per la tos, conservants de peix i caviar, i un llarg etcètera. És un tipus de conservant que s'obte del benze, i el benze s'extreu del petroli. És tòxic en si com ho són el Yellow5, simplement per el seu origen, a més de que ja en dosis baixes pot presentar problemes toxicològics d'entre molts altres efectes negatius, i si es mescla amb alguns altres additius pot provocar fins problemes neurològics, i la seva acumulació a llarg plaç pot provocar tumors cancerìgens. Esta totalment prohibit en animals perque fins i tot les més petites dosis és letal per els animals de companyia com els gatos i els gossos.
I llavors, perquè esta permés en alguns països?
Perquè a les grans empreses i els fabricants els hi surt més a compte, perdo, els hi surt més barat utilitzar aquests additius verinosos però que a nivell econòmic són més adquisibles, més atractius, pero comporten un risc per a la salut del consumidor. Depen de nosaltres que això passi, aixì que la proxima vegada que agafeu un producte del supermercat, fixeu-vos en aquests petits detalls, amagats en petites etiquetes intel·ligibles per a la majoria, però que amagen grans perills. I no ús deixeu enganyar per lo atractiu que ús sembli.
Tampoc s’autoritza un additiu si l’efecte que es busca es pot aconseguir per mitjans tècnics d’obtenció o elaboració més adients (encara que existeix aquest buit per exemple amb els bromat, que no es danyi, però pot arribar a ser-ho), si la seva conservació es pot fer per mitjans físics, o si la seva utilització pretén d’amagar defectes o alteracions, o enganyar al consumidor.
El seu ús, en molts casos convenient i necessari per a disposar de determinats productes alimentaris, ha d’esser sempre controlat, dut a terme per experts i realitzat segons criteris restrictius. Les legislacions de tots els països han establert llistes positives dels productes que poden esser emprats i defineixen, a més, en quins aliments i a quina concentració màxima es poden utilitzar.
Als EUA el control dels additius es a càrrec de la FDA (Food and Drug Administration). Internacionalment es compta amb el Comitè mixt FAO (Organització de les Nacions Unides per la Agricultura i la Alimentació)/OMS (Organització Mundial de la Salut) d’experts en additius alimentaris que fa esforços continuats per actualitzar i harmonitzar els criteris de necessitat i seguretat en l’ús d’additius i la consegüent normalització de llistes positives.
El recurs de l’ús d’additius es objecte de polèmiques pel fet de ser substàncies diferents de la composició natural dels aliments. Cal no oblidar que gràcies als additius es pot disposar d’uns determinats productes en uns llocs i èpoques en les quals sense ells no seria possible. En una civilització com l’actual, en els països desenvolupats, en els quals la producció d’aliments en massa solen produir-se per a la seva posterior consumició en un període molt posterior a la seva fabricació, que es impossible que hi hagi aliments “frescos” i “naturals” per a tothom, a un preu assequible. Prescindir de forma total dels additius requeriria canvis molt fonamentals dels sistemes de producció, del consum d’aliments i de la forma de vida en general, ja que sol es podria produir per al moment en el qual es vol consumir, i no per a la posterioritat.
L’acceptació de l’ús d’additius depèn sempre d’una avaluació del risc sobre els beneficis, la qual ha de ser molt estricta i ha d’estar basada en dades experimentals degudament comprovades.
Qualsevol additiu alimentari ha hagut que ser posat a prova, a partir d’un profund estudi de toxicitat i innocuïtat, i dels possibles efectes a curt hi ha llarg termini. Cal tenir present, a més, els principis de la “toxicitat per etapes”, es a dir, les possibles transformacions que experimenten els additius en l’aliment provocades pels tractaments industrials o culinaris i per les possibles interaccions amb altres components dels aliments, ja que el que interessa són les substàncies que en definitiva ingerirà el consumidor.
El criteri sanitari, i per tant la seguretat dels individus, es la condició imprescindible per a l’acceptació d’un additiu. Amb determinats tipus d’additius hi ha hagut diverses opinions sobre si són realment necessaris o segurs, i cada vegada es tendeix més als additius naturals (extrets de productes naturals) o a restringir-ne l’ús d’aquells que són considerats perillosos.
L’additiu apareix sobre els anys 1950 de forma oficial, quan es va començar a analitzar i a examinar. Des que que van aparèixer, són les substàncies que més control han tingut fins ara.
Però si ens fixen, els additius autoritzats varien segons el lloc.
No hi ha una harmonització per causes molt variades, i això ha creat una certa alarma comparativa. El que com a conseqüència ha provocat desconfiança en els consumidors.
A tall d’exemple els colorants que poden ser naturals o artificials. En els països nòrdics estan prohibits la majoria dels colorants artificials. En EE.UU tenen autoritzats nou (9) i en Espanya vint-i-tres (23).
-Hi ha d'haver-hi raons tecnològiques clares per al seu ús.
-No ha d'induir a engany al consumidor.
-No ha de presentar riscos per a la salut del consumidor.
-És essencial que s’hagi comprovat internacionalment l’absència de qualsevol risc toxicològic.
-Tampoc s’autoritza un additiu si l’efecte que es busca es pot aconseguir per mitjans tècnics d’obtenció o elaboració més adients (encara que existeix aquest buit per exemple amb els bromats, que no es danyi, però pot arribar a ser-ho), si la seva conservació es pot fer per mitjans físics, o si la seva utilització pretén d’amagar defectes o alteracions, o enganyar al consumidor.
No tots els additius autoritzats s'utilitzen. Alguns additius s'eliminen de la llista d'additius autoritzats, perquè s'ha vist que no eran necessaris o perquè és sospita que podrien presentar algun problema sanitari. També hi ha una legislació que determina les quantitats màximes de cada additiu en cada tipus d'aliments. Certs additius innocus no tenen limitació, ja que no tenen efectes negatius, encara que tampoc hi ha que preocupar-se perquè s'han usat additius desde sempre com la sal, gelificants naturals per les mermelades, i molts altres.
Concretament en aquest cas, no tots els additius encara sent tòxics s'han extrets de la llista, com poden ser per exemple l'Àcid Benzoic (E-200), que s'utilitza en quantitat de productes com són el ketchup, la mayonesa, salses picants,refrescos, geltas, sodes, llaunes de marisc, licors, truites de patates,margarines,marques d'ibuprofens, xarops per la tos, conservants de peix i caviar, i un llarg etcètera. És un tipus de conservant que s'obte del benze, i el benze s'extreu del petroli. És tòxic en si com ho són el Yellow5, simplement per el seu origen, a més de que ja en dosis baixes pot presentar problemes toxicològics d'entre molts altres efectes negatius, i si es mescla amb alguns altres additius pot provocar fins problemes neurològics, i la seva acumulació a llarg plaç pot provocar tumors cancerìgens. Esta totalment prohibit en animals perque fins i tot les més petites dosis és letal per els animals de companyia com els gatos i els gossos.
I llavors, perquè esta permés en alguns països?
Perquè a les grans empreses i els fabricants els hi surt més a compte, perdo, els hi surt més barat utilitzar aquests additius verinosos però que a nivell econòmic són més adquisibles, més atractius, pero comporten un risc per a la salut del consumidor. Depen de nosaltres que això passi, aixì que la proxima vegada que agafeu un producte del supermercat, fixeu-vos en aquests petits detalls, amagats en petites etiquetes intel·ligibles per a la majoria, però que amagen grans perills. I no ús deixeu enganyar per lo atractiu que ús sembli.
Tampoc s’autoritza un additiu si l’efecte que es busca es pot aconseguir per mitjans tècnics d’obtenció o elaboració més adients (encara que existeix aquest buit per exemple amb els bromat, que no es danyi, però pot arribar a ser-ho), si la seva conservació es pot fer per mitjans físics, o si la seva utilització pretén d’amagar defectes o alteracions, o enganyar al consumidor.
El seu ús, en molts casos convenient i necessari per a disposar de determinats productes alimentaris, ha d’esser sempre controlat, dut a terme per experts i realitzat segons criteris restrictius. Les legislacions de tots els països han establert llistes positives dels productes que poden esser emprats i defineixen, a més, en quins aliments i a quina concentració màxima es poden utilitzar.
Als EUA el control dels additius es a càrrec de la FDA (Food and Drug Administration). Internacionalment es compta amb el Comitè mixt FAO (Organització de les Nacions Unides per la Agricultura i la Alimentació)/OMS (Organització Mundial de la Salut) d’experts en additius alimentaris que fa esforços continuats per actualitzar i harmonitzar els criteris de necessitat i seguretat en l’ús d’additius i la consegüent normalització de llistes positives.
El recurs de l’ús d’additius es objecte de polèmiques pel fet de ser substàncies diferents de la composició natural dels aliments. Cal no oblidar que gràcies als additius es pot disposar d’uns determinats productes en uns llocs i èpoques en les quals sense ells no seria possible. En una civilització com l’actual, en els països desenvolupats, en els quals la producció d’aliments en massa solen produir-se per a la seva posterior consumició en un període molt posterior a la seva fabricació, que es impossible que hi hagi aliments “frescos” i “naturals” per a tothom, a un preu assequible. Prescindir de forma total dels additius requeriria canvis molt fonamentals dels sistemes de producció, del consum d’aliments i de la forma de vida en general, ja que sol es podria produir per al moment en el qual es vol consumir, i no per a la posterioritat.
L’acceptació de l’ús d’additius depèn sempre d’una avaluació del risc sobre els beneficis, la qual ha de ser molt estricta i ha d’estar basada en dades experimentals degudament comprovades.
Qualsevol additiu alimentari ha hagut que ser posat a prova, a partir d’un profund estudi de toxicitat i innocuïtat, i dels possibles efectes a curt hi ha llarg termini. Cal tenir present, a més, els principis de la “toxicitat per etapes”, es a dir, les possibles transformacions que experimenten els additius en l’aliment provocades pels tractaments industrials o culinaris i per les possibles interaccions amb altres components dels aliments, ja que el que interessa són les substàncies que en definitiva ingerirà el consumidor.
El criteri sanitari, i per tant la seguretat dels individus, es la condició imprescindible per a l’acceptació d’un additiu. Amb determinats tipus d’additius hi ha hagut diverses opinions sobre si són realment necessaris o segurs, i cada vegada es tendeix més als additius naturals (extrets de productes naturals) o a restringir-ne l’ús d’aquells que són considerats perillosos.
L’additiu apareix sobre els anys 1950 de forma oficial, quan es va començar a analitzar i a examinar. Des que que van aparèixer, són les substàncies que més control han tingut fins ara.
Però si ens fixen, els additius autoritzats varien segons el lloc.
No hi ha una harmonització per causes molt variades, i això ha creat una certa alarma comparativa. El que com a conseqüència ha provocat desconfiança en els consumidors.
A tall d’exemple els colorants que poden ser naturals o artificials. En els països nòrdics estan prohibits la majoria dels colorants artificials. En EE.UU tenen autoritzats nou (9) i en Espanya vint-i-tres (23).